Tant de bo fos tan directe i senzill explicar què i qui som apel·lant tan sols a la qualitat moral de quantes persones formem avui la CGT. No ho és, però de ben segur que un dels arguments que t’han acostat a nosaltres i nosaltres o que han motivat la teva curiositat és la pràctica que duen a terme els qui avui constituïm la CGT.
Som, la CGT, una organització de molts anys però amb un nom encara molt recent. Plets de família i decisions judicials ens van privar un dia, allà per abril de 1989, de les nostres originals sigles, les de la CNT, encara que les continuem portant en el cor i continuem tractant de merèixer-les amb la nostra actuació i de col·locar-les en el lloc que exigeixen els temps que vivim.
Hereus i hereves per voluntat d’una història, no per això pensem que aquesta hagi de ser intocable. Tot el contrari, es deterioraria si no tractéssim cada dia d’extreure d’ella el millor i d’adaptar-la al que demanda la societat actual.
El primer que hem de dir és que som una organització de persones que tracten de canviar una societat que no els agrada per desigual, injusta, autoritària i, en les més de les vegades, irracional. Per a això treballem en molt diversos camps del quotidià, del sindical a tot el que tingui a veure amb el social, lluitant per reparar a cada moment les injustícies que ens envolten. Som conscients de la dificultat de la tasca d’un canvi radical de l’actual estat de coses, però ens aprestem a això en la confiança en l’immediat, en les nostres condicions de vida i forma de quants participen en ella en un esperit diferent, rebel i transformador de quant sofrim i de quant no creiem just.
No som les úniques persones disposades a canviar les coses a millor. Ens diferencien d’unes altres sobretot els mitjans per a aconseguir-ho. Així, el nostre principi és l’autonomia. L’autonomia no és una altra cosa que pensar i actuar conforme al criteri que només actuant juntes amb independència absoluta, la classe treballadora i quantes persones se senten explotades podrem aconseguir alguna cosa. Es deia que l’emancipació dels i les treballadores seria obra d’elles mateixes o que, en cas contrari, no ho seria.
Això que diem significa moltes coses. Una, que estem al marge de partits, poders i doctrines distintes de la que ens hem dotat, i que no depenem per a res de cap d’ells. Que quant fem respon a la suma d’esperits particulars de cada persona, i no a mandats, imperatius o estratègies alienes.
Però una altra cosa que significa és que la nostra voluntat és la de fer les coses per nosaltres i nosaltres mateixes. Vivim un món cada vegada més organitzat i quadriculat, on les possibilitats reals de la persona de fer quant li demana una voluntat respectuosa amb els drets de les altres, és cada vegada menor. Per això instem i estipulem la participació de totes i cadascuna en la vida interna i externa de la nostra organització, en les seves assemblees, en les lluites, en la responsabilitat a l’hora d’assumir tasques o càrrecs. Una organització que depèn de les persones més llestes, de les més lliurades, de les quals més temps tenen o de les quals treballen al seu servei, és una organització morta, sense possibilitats. Cada persona ha d’implicar-se en la tasca de totes, en la mesura de la seva disponibilitat, voluntat i entusiasme. Però el que no s’aconsegueix per una mateixa o per la contribució al col·lectiu d’una mateixa, de poc serveix. En l’antiguitat deien també allò que “si hi ha pastors és sobretot perquè hi ha ovelles”, si hi ha una persona que mana és perquè unes altres han abandonat la responsabilitat que tenien en la marxa dels seus propis assumptes.
Si per sobre de tot posem la llibertat individual i la igualtat de quantes persones componem aquesta organització, no podem sinó fer el propi amb les entitats que constituïm. L’organització de baix cap amunt, el federalisme, és el que ens caracteritza. Segons això, i en el terreny sindical, diversos nivells actuen amb total autonomia i es coordinen entre si per a ser més eficaces. L’afiliació s’organitza primer en el seu sindicat que constitueix el nucli bàsic i sobirà de l’organització. Dins del sindicat es formen les seccions sindicals que agrupen l’afiliació d’una empresa o sector. Els sindicats d’una mateixa localitat constitueixen la Federació d’aquest lloc. Les Federacions Locals de cada territori (Andalusia, Catalunya, Astúries…) formen les corresponents Confederacions Territorials. Les Confederacions Territorials i les Federacions de Rama dels diferents sindicats (Metall, Sanitat, Administració Pública…) juntament amb el Secretariat Permanent conformen el Comitè Confederal de la CGT, màxim organisme de gestió entre Congressos. Com veus, una Organització que des del nucli original del Sindicat s’estructura en dos nivells d’intervenció: el territorial i el sectorial.
En cadascun dels nivells s’actua independentment. Es prenen les decisions que comprometen a aquesta secció, sindicat, federació de branca, confederació territorial o el que sigui, sense directrius alienes. Així, l’autonomia només es troba limitada per la pertinença voluntària a una organització confederal d’espai més ampli, que obliga per decisió pròpia a ser fidel als acords i compromisos comunament adquirits.
Això no evita l’existència de conflictes o de tensions. Encara que resulti incòmode, la CGT té més a veure amb la difícil diversitat que amb la monòtona, avorrida i senzilla coincidència. Potser és perquè l’esperit lliure té per força que dona lloc a discrepàncies i dissidències, i perquè el nostre estil no és ofegar-les mitjançant disciplines o resolucions de cap executiva interna. Els conflictes entre nosaltres i nosaltres els procurem arreglar amb sentit comú i amb respecte a les parts discrepants. Moltes vegades ho aconseguim, unes altres no.
I és que ens reclamem d’aquest esperit i tradició llibertària, anarquista. Per això parlem d’i tractem de fer possible la relació federal, l’autogestió o el que cadascú sigui capaç de resoldre el seu, la solidaritat quan la força pròpia no és suficient, l’acció directa per a solucionar sense intermediacions els nostres problemes, l’autonomia respecte de partits i esglésies, el respecte -com no !- a les diferents opinions que conviuen en l’organització, la necessitat de portar i compartir les nostres ganes de lluita amb el món sencer, i la voluntat realment transformadora d’aquesta societat injusta. Tot això, i alguna cosa més, és el que anima a les persones llibertàries, a les anarcosindicalistes, a les sindicalistes revolucionàries, a les rebels. D’aquestes som nosaltres, nosaltres.
Una última qüestió : quin és l’escenari de la lluita per canviar les coses? No n’hi ha perquè ho és tot. Allí on està la injustícia cal intervenir. I s’assenyala això perquè, com agradem de dir aquí, som més que un sindicat. Som, en la CGT, bàsicament un sindicat, una organització que actua en el món del treball. Però ni tots els problemes estan només en aquest món, ni només la persona treballadora clàssica -si això existeix ja- té un lloc entre nosaltres i nosaltres. Persones sindicalistes, insubmises, antiautoritàries, amb oposició al sexisme, ecologistes, …, cadascuna en el seu paper, sense especialitzacions revolucionàries, conscients que la labor transformadora està a tot arreu.
Amb aquestes poques línies no es pretenia -ni s’aconsegueix- sinó un primer acostament a la CGT. Les definicions solen servir de ben poc, i per això no ens allarguem més. Per sobre del que diguem de nosaltres i nosaltres mateixes, som el que som, la qual cosa ve a dir que la CGT no és més que la suma d’aquest, d’aquella, de l’altre, … i de tu mateixa, si t’animes.
EL TEMPS QUE VIVIM.
Però més enllà de les presentacions, vivim una actualitat que mereix algun comentari. Temps de canvi, certament, instal·lats sobre unes possibilitats tecnològiques noves, sobre un agressiu discurs per part dels qui tenen el poder, els diners i la capacitat de decisió, sobre una passivitat preocupant per part del sindicalisme oficial, i sobre una resignació que s’estén pel conjunt social.
Vivim una societat cada dia més rica i cada dia amb un major nombre de persones pobres.
Cada dia amb més possibilitats materials de millorar la vida de la majoria, però en la realitat, cada dia més amenaçador d’aquestes condicions de vida. S’ha imposat un discurs -aquest que anomenem neoliberal- que estableix la productivitat i el guany com a úniques raons, menyspreant les conquestes socials o la necessitat de proporcionar uns mínims vitals per a la gent. La freda lògica econòmica s’ha menjat el social. Aquí tenim la política de privatització d’empreses i serveis públics, les retallades successives a les prestacions per desocupació, la disminució i privatització del sistema de pensions o el retrocés i depreciació de la sanitat o de l’escola pública.
Per desgràcia, el sindicalisme no és aliè a tot això. Les encara recents signatures de la nova reforma laboral o de l’acord per a la modificació del sistema de pensions deixen bé a les clares com el sindicalisme oficial, el de CCOO i UGT, està disposat a acceptar tot el que li posin davant i a tenir per únic horitzó el gestionar les engrunes que li deixa Dons Diners. Res de mobilitzar a la classe treballadora, res de fer valer la seva força social. I si potser se’ls mobilitza, aquí tenim l’exemple de les i els treballadors de la funció pública fa pocs mesos: uns focs artificials per a justificar-se aquests sindicats i aquí pau i després … congelació salarial.
Per descomptat que hi ha una altra manera de fer les coses, i a ella et convidem a sumar-te. Cal fer-se valer, demostrar la força que tenim. Cal respondre a la política neoliberal que ens domina. Però cal fer-ho no en els discursos ni en les fotos, sinó en la mobilització de forces que ens disposi en millors condicions davant la negociació. Cal recuperar la solidaritat social, aquesta veu que sempre ens ha dit que hem de veure en tots aquells assumptes on es litiga el benestar de la majoria. Que no hi ha plets propis i aliens, que el meu no acaba en les quatre parets de la meva empresa. Que la lluita d’allí és la meva lluita, que les pensions són la lluita també de la joventut, que la lluita contra l’atur ho és també de les i els treballadors més o menys estables.
En aquestes estem i a aquestes et convidem. CGT no et proposa la comoditat de tenir la vida arreglada a canvi d’una quota i un carnet. La nostra oferta es limita a presentar-te un espai sindical i social des del qual defensar els teus drets en companyia i suport d’uns altres i altres com tu. Res més que això. I ni més ni menys.